HISTÒRIA

El Ball de Diables, protagonista per excel·lència de les festes de foc, cal considerar-lo com una manifestació tradicional dins un context folklòric i popular. Els seus orígens es perden en les èpoques de foscor medieval i entronquen amb el teatre de carrer, tan popular arreu del nostre país en aquest període històric.

Les primeres notícies escrites, segons Joan Amades, daten del 1150 a Barcelona, amb motiu del casament de Ramon Berenguer IV amb la princesa Peronella. Els annals ho assenyalen com una representació de la lluita d’uns diables contra uns àngels dirigits per l’Arcàngel Sant Miquel. Un segon testimoni, citat en el Llibre de les Solemnitats de Barcelona, i datat l’any 1423, els situa en la commemoració de la vinguda del rei Alfons V d’Aragó procedent de Nàpols. El text fa referència a la representació d’un combat de Sant Miquel i els seus àngels, contra uns diables capitanejats per Llucifer. Posteriorment, l’any 1623 consten en el Llibre de Deliberacions del Comú de la Ciutat de Barcelona, unes referències del pagament d’un sou al pintor Francesc Jornet per haver pintat uns vestits nous de diables.

En la tradició del Ball de Diables es poden diferenciar tres èpoques. Una primera es caracteritza per un paper més protocol·lari, mentre que a partir de la Guerra del Francès van adoptar un paper més lúdic. Ara bé, és a partir de la recuperació de festes populars dels vuitanta, que aquesta es viu com un acte plenament festiu i popular.

Durant la dècada dels seixanta eren comptades les poblacions catalanes que tenien una colla activa i permanent de diables. Els anys setanta van suposar un període de recuperació per aquelles localitats que ja havien tingut una colla de diables, però que feia anys que no sortia. Els vuitanta es converteixen en uns anys de forta eclosió i difusió de colles de diables, fins i tot en poblacions on històricament se’n desconeix l’existència. Així ho confirmen les dades següents:

• Primera Trobada de Diables, celebrada a l’Arboç l’any 1981, setze colles de diables.
• Tercera Trobada, organitzada a Sitges l’any 1983, vint-i-nou colles.
• Cinquena Trobada, aquest cop al Vendrell l’any 1985, cinquanta-set colles.
• Sisena Trobada, preparada a Els Monjos, seixanta-cinc colles.
• Actualment hi ha més de dues-centes colles repartides arreu de la geografia catalana.

En aquesta proliferació de colles, no totes segueixen el model de ball amb parlaments. Noves modalitats i formes d’actuar han ajudat a evolucionar i modificar l’esperit original d’aquesta festa.

Una mateixa denominació històrica engloba dues variants ben diferenciades. Una és la que es dóna a les demarcacions del Baix Camp o el Priorat, on les colles es caracteritzen per un nombre indefinit de components i l’absència del ball parlat, en un àmbit preferent de cercaviles en celebracions cíviques o processons religioses. L’altre model, amb un caire més teatral, és propi de les comarques del Camp, el Garraf, el Penedès i el Tarragonès. Les colles de diables d’aquestes demarcacions representen la rivalitat del bé i del mal amb uns personatges ben definits com Llucifer, la Diablessa, l’Arcàngel Sant Miquel i un nombre específic de diables que reciten versos satírics, amb al·locucions crítiques dels incidents locals o estatals ja siguin d’ aspecte social o polític.

Un cop situats en el temps i observant la diferent evolució geogràfica de les colles de diables, farem un incís en el Ball de Diables de Sitges.

Les dades més significatives per constatar l’existència i evolució dels diables de Sitges ens vénen donades per la premsa escrita, els programes de festa major, llibres de comptes de l’Ajuntament o de l’Hospital, o de les subhastes dels balls per al seguici de la festa major.

Sitges pot datar les seves primeres sortides de diables basant-se en la documentació que s’ha trobat. Els fons de l’Arxiu Municipal i la historiografia local permeten situar aquestes dates vers el 1853, tot i que alguns autors afirmen que ja havien sortit amb anterioritat a aquesta data malgrat no se’n conservi documentació escrita. Fins l’any 1905, els vestits i els estris es llogaven fora de Sitges, entre altres llocs, a Vilafranca (1860).

L’any 1903 es té constància que es va nomenar, per primer cop, un cap de colla. Va ser en Salvador Domingo, un pescador sitgetà de 32 anys. L’any 1905 la colla va estrenar vestits dissenyats i pintats pel pintor Josep Vidal. Aquest vestuari era propietat de l’Ajuntament, i s’ha anat renovant, sent avui en dia, encara, el mateix disseny. Del 1853 ençà, han sortit sense interrupció fins avui, tret de comptades ocasions a causa de circumstàncies molt especials. El 1873 i 1874 no sortiren a causa de les guerres carlines. L’any 1885 degut a una epidèmia de còlera. El 1898 per la desfeta de Cuba. L’any 1909 amb motiu de la guerra d’Àfrica. I del 1936 al 1938 a causa de la guerra civil espanyola. Acabada la conflagració, la continuïtat dels diables de Sitges s’ha mantingut any rere any fins el present.

Una característica molt pròpia dels diables de Sitges és el fet que veïns, parents, amics, la canalla, i fins i tot alguns “guiris”, sol·liciten les maces dels diables o el ceptrot del Llucifer per sentir el plaer de tirar foc, encara que només sigui per uns instants. La maça es demanada durant la cercavila amb la naturalitat que dóna una tradició ben arrelada.

De la Colla Vella de Sitges, i com a fet curiós, cal destacar que, fins fa ben poc, va comptar amb el diable més antic de Catalunya en aquell moment, el Llucifer Lambert Gràcia (conegut com en ” Gari”) que va tirar foc durant 42 anys. Tanmateix, la colla va disfrutar d’una persona molt entranyable com a Diablessa, en Joan Planas Roca “Miro”, que va ser diable sitgetà durant més de 60 anys. Va fer la última actuació el 1997. Avui en dia, un capgròs el representa a les festes majors sitgetanes.

Acabarem aquesta breu història amb una quarteta, de les més antigues que es conserven, del Ball de Diables de Sitges: